Ja puc fingir amb certa credibilitat que sóc català!

Joc de Trons: Cançó de gel i foc.

El cas és que a mi no m’acostumen a agradar aquestes sèries de llibres com d’adolescents, que podríem anomenar “d’espasa i fantasia”, però vaig veure fa poc la sèrie inspirada en les novel·les -que em sembla una producció molt més que bona- i vaig decidir llegir-ne una.  Vaig comprar el llibre el dia de  Sant Jordi, en una parada de la Rambla de Canaletes, suposadament per a la meva xicota, a qui també li agrada la sèrie... Però em va dir que més aviat li semblava un regal per a mi. Doncs clar, el vaig llegir i resulta que el llibre està prou bé, es molt fàcil de llegir i sempre hi ha intriga i tensió. Resulta força fàcil ficar-se en el món que explica. El llenguatge no es gaire complicat, per la qual cosa tampoc no avorreix. Els personatges estan molt ben escrits i les seves personalitats són profundes i complicades. El text se centra més en ells, els seus actes i diàlegs que en les descripcions, com sol succeir en altres llibres del mateix tipus, que es passen vint-i-tres pàgines per a dir com era tal o qual muntanya o riu o el que sigui. I així com crec que la sèrie no es recomanable per a tots els tipus d’ espectadors, i d’estómacs, el llibre és una mica més fàcil de digerir, perquè les imatges es queden fixades en el cervell, metre que els textos els podem interpretar més.

(Redacció per a 5è de català)